Associació d'Empresaris de Clubs Catalans de Fitness

ADECAF, Associació d'Empresaris de Clubs Catalans de Fitness

Cercar
Estàs a  |  Inici  |  Notícies  |  Detall
Català  |  Castellano

Notícies

ACTA DE LA TROBADA DE LA SECTORIAL EIIE i EL CLUB CHURCHILL: VIABILITAT ECONÒMICA DE LA CATALUNYA ESTAT
ACTA DE LA TROBADA DE LA SECTORIAL EIIE i EL CLUB CHURCHILL: VIABILITAT ECONÒMICA DE LA CATALUNYA ESTAT Reviewed by ADECAF, Associació d'Empresaris de Clubs Catalans de Fitness on Nov 07 Rating: 3.5 ACTA DE LA TROBADA DE LA SECTORIAL EIIE i EL CLUB CHURCHILL: VIABILITAT ECONÒMICA DE LA CATALUNYA ESTAT Toni Brocal, President de l'ADECAF, i Victor Iturrioz, Responsable de Comunicació de l'Associació van assistir el passat dilluns 05.11.2012 a la trobada de la Sectorial EIIE i el Club de fumadors de cigars Churchill a l'Hotel Avenida Palace de Barcelona, on es debatria la viabilitat econòmica de la Catalunya Estat.

A l'acte hi van participar el Sr. Jordi Roche, President del Club Churchill Barcelona, el Sr. Carles Sumarroca, President de FemCAT; i el molt honorable Conseller Mas-Colell.

A continuació, teniu l'acta de la trobada per a tots aquells interessats:

Sr. Jordi Roche – President del Club Churchill Barcelona:

Explica el què és el Club Churchill (club de fumadors de cigars) i posa de relleu que són una entitat manifestament catalana.

Carles Sumarroca – President de FemCAT:

Al respecte de la pregunta “Seria viable econòmicament la Catalunya Estat?”:
És difícil respondre aquesta pregunta. S’està reclamant una resposta per part dels empresaris. Els hi toca pronunciar-se sobre aquest procés? Els hi toca en relació als aspectes de caràcter econòmic i empresarial al voltant d’aquest procés, no tant en termes polítics; en les que les opinions dels empresaris tenen la mateixa validesa que la de qualsevol altre ciutadà.
No sabem si és viable l’estat català, però el que segur que no és viable és l’status quo actual.
Al nostre país el desenvolupament econòmic es sustenta sobre els termes de la competitivitat. No tenim recursos naturals i som pocs; si hem aconseguit desenvolupar-nos industrialment és perquè hem estat capaços de ser competitius. Això no es pot perdre de vista; perquè actualment els factors de competitivitat han canviat, no podem ser competitius si el territori al que pertanyem (Espanya) no ho és, i si no tenim incidència en les decisions que afecten a l’àmbit públic.
L’Estat Espanyol ha tingut un paradigma de desenvolupament econòmic basat en construir una gran metròpoli centralista (Madrid) i veure com es podia aconseguir desenvolupar-la (de manera més o menys explícita); però les estructures d’Estat que s’han anat creant han anat en aquesta direcció. Això, que pot haver donat resultats positius en alguns àmbits, per Catalunya ha estat evidentment negatiu; i explica la manca de polítiques que permetin el nostre desenvolupament futur. Per això en aquest procés hi ha tanta motivació econòmica. Ens hi juguem la capacitat de desenvolupament. Estem competint amb territoris al món on la realimentació fiscal a través del que es recapta és molt més eficient. L’única dada positiva que tenim en tots aquests anys de crisi és que les exportacions segueixen creixent, i en gran mesura gràcies a Catalunya, que aporta un dels % més elevats en aquest àmbit.
Un país que no disposa dels recursos per a que la generació de coneixement (universitaris) trobi una manera de traslladar aquests coneixements al món d’empresa, especialment de les Pymes (perquè no troben feina) dificulta la competitivitat de Catalunya.
Sigui quina sigui la forma política que adopti, ha de millorar la situació en la que ens trobem actualment.

No és tant el “en què ens convertim” sinó el “com ens hi convertim”. Si analitzem els costos de transició, és un dels factors més importants. Si poguéssim construir un estat català en la situació actual, seria viable; el tema és com ho fem tenint en compte els condicionants existents (Europa, mercat espanyol...).
Qualsevol plantejament que no parteixi de la base de que Catalunya ha de seguir sent part de la Unió Europea, generaria uns dubtes que dificultarien molt el procés.
Què passaria amb la qüestió comercial al mercat espanyol? Hi ha una realitat indiscutible i és que el món ha avançat molt en la realitat de lliure comerç. Considera difícil que variï la situació de compra de la major part de la gent per qüestions sentimentals. Comprem sense conèixer qui hi ha darrere dels grups accionarials de les empreses que produeixen els productes que adquirim. No hauria de ser un element clau per prendre decisions.
Seria una oportunitat per construir estructures d’estat que responguin a les necessitats del s. XXI i sense replicar estructures que han quedat obsoletes i que no responen a les necessitats actuals.

Conseller Andreu Mas-Colell:

Comença reproduïnt una pregunta que li van fer: “¿Però què voleu ser, com Dinamarca?” Home, podria ser pitjor. Durant els últims anys, els països més petits són els que més han crescut a Europa. Dels 10 països més rics del món, només EEUU és gran.
El nostre referent és Europa, i això no significa que els nostres mercats siguin europeus; volem tenir presència als mercats europeus i no europeus; i els mercats no europeus tindran una importància creixent.

El nostre referent és Europa significa que la nostra ambició hauria de ser aparèixer al món com un país europeu, un país capdavanter a Europa. Un país culte, d’alta productivitat, de gran vitalitat empresarial. Avui us vull persuadir que tenim la potencialitat d’aconseguir això, però que per desplegar-ho necessitem més poder polític i veu pròpia a Europa.
A vegades es diu que volem deixar de pertànyer a Espanya perquè volem deixar de contribuir, de manera que s’associa a una manca de solidaritat. És un fet que la nostra contribució és a totes llums excessiva, opressiva, (no es pot tenir una exigència de nivell suec amb el retorn que hi ha actualment en forma de beneficis socials). Es podria parlar del Corredor Mediterrani, dels pressupostos estatals, de com no es compleixen els acords per compensar el nou compliment de la disposició nacional tercera... A Catalunya ens hem passat 30 anys col•laborant amb Espanya, sent constructius, intentant participar, intentant participar en la construcció d’un vaixell plurinacional on Catalunya es pogués desplegar amb força, i això va culminar en una proposta de pacte fiscal que incloïa una proposta de contribució a l’estat que anava molt més enllà del que correspondria a la prestació de serveis, i si vàrem fer aquesta oferta és perquè valorem la capacitat d’auto organitzar-nos i actuar amb les mans lliures, però el van refusar i el que hi ha ara en joc és el nostre dret a decidir. Volem més poder polític i mans lliures. No es tracta de que ens tregui recursos Espanya, el problema és com ho fa, les estructures jurídiques de l’estat espanyol ens frena. I això afecta a les taxes de creixement, i aquestes són les que determinen l’estat econòmic a llarg termini.

Exemples de com anem frenats:
- En recerca tenim les mans bastant lliures, així que vàrem poder aplicar els recursos de manera moderna i és reconegut al món que Catalunya és un centre capdavanter en recerca. El mateix no és veritat de les universitats. Les nostres universitats han progressat molt, però amb una mà lligada a l’esquena, perquè estan limitades en la seva organització per l’uniformisme de la llei estatal d’universitats.
- Les universitats estan canviant; de Portugal a Finlàndia estan canviant, saltant-se Espanya. Si no tinguéssim aquest fre, les nostres universitats serien molt més competitives en un període de temps curt.
- Un altre exemple de fre és el tema del Prat. Tenim l’aeroport en una situació que el subordina a les necessitats de l’aeroport de Barajas.

Aquesta Catalunya s’hauria de comprometre amb dues coses:
- Nivell de pressió fiscal inferior a l’actual: només hi podem arribar poc a poc, l’herència és la que és.
- Nivell de seguretat jurídica molt gran.
Tants anys de dependència ens poden crear tremolors diverses. El procés que emprenem posarà de relleu el millor de nosaltres, no el pitjor. El pitjor sortirà en aquests context de submissió i faltes de respecte.
És molt natural que ens preocupin els costos de transició. Les veus alarmistes sobre aquest tema exageren els costos de transició i minimitzen els costos de no-transició. Es parla de boicots. Seria ingenu pensar que no n’hi poden haver. N’hi ha hagut en el passat. En alguns aspectes és permanent.
L’experiència internacional ens diu que els boicots no duren gaire i no afecten a tot.

Costos de transició: es diu que perdrem seus. Però no n’hem perdut ja moltes? Posa dos exemples de seus desplaçades a Madrid recentment.
Les fàbriques de multinacionals van on la força de treball en relació al nivell de salaris estan més preparades. Les seus de venta van on estan els mercats. Espanya perdrà seus enfront Europa, i Catalunya en guanyarà com més poder polític tinguem. Més seus tindrem i més seus retindrem.

El límit més important en els costos de transició és Europa. Europa té un compromís radical amb la democràcia, mentre la nostra actitud sigui democràtica i pacífica, Europa ens protegirà.
Pel camí de no fer res, anem a la decadència. Costos de no-transició. No els podem minimitzar.
Les ambaixades autonòmiques, les volen eliminar. Defensaran les ambaixades espanyoles a les empreses catalanes? La seva prioritat no serà el foment de la internacionalització de les empreses catalanes.

El que està passant a Catalunya no és només economia. Hi ha hagut durant els últims 30 anys un atac constant al que som, i aquestes coses no es poden extreure del sentiment que justifica les propostes que hi ha damunt la taula. El debat sobre el dret a decidir i sobre un referèndum de consulta, hauria d’esdevenir un debat molt seriós, però normal, lliurat de dramatismes, com el que està tenint lloc al Regne Unit amb Escòcia o al Canadà amb Quebec. És cert que Espanya no és el Regne Unit, però va triar estar a la Unió Europea i haurà d’actuar segons les seves regles.

ACTA A CÀRREC DE: VICTOR ITURRIOZ
@victoriturrioz
es.linkedin.com/in/victoriturrioz
ACTA DE LA TROBADA DE LA SECTORIAL EIIE i EL CLUB CHURCHILL: VIABILITAT ECONÒMICA DE LA CATALUNYA ESTAT
07 de novembre, 2012 | 0 Opinions

Toni Brocal, President de l'ADECAF, i Victor Iturrioz, Responsable de Comunicació de l'Associació van assistir el passat dilluns 05.11.2012 a la trobada de la Sectorial EIIE i el Club de fumadors de cigars Churchill a l'Hotel Avenida Palace de Barcelona, on es debatria la viabilitat econòmica de la Catalunya Estat.

A l'acte hi van participar el Sr. Jordi Roche, President del Club Churchill Barcelona, el Sr. Carles Sumarroca, President de FemCAT; i el molt honorable Conseller Mas-Colell.

A continuació, teniu l'acta de la trobada per a tots aquells interessats:

Sr. Jordi Roche – President del Club Churchill Barcelona:

Explica el què és el Club Churchill (club de fumadors de cigars) i posa de relleu que són una entitat manifestament catalana.

Carles Sumarroca – President de FemCAT:

Al respecte de la pregunta “Seria viable econòmicament la Catalunya Estat?”:
És difícil respondre aquesta pregunta. S’està reclamant una resposta per part dels empresaris. Els hi toca pronunciar-se sobre aquest procés? Els hi toca en relació als aspectes de caràcter econòmic i empresarial al voltant d’aquest procés, no tant en termes polítics; en les que les opinions dels empresaris tenen la mateixa validesa que la de qualsevol altre ciutadà.
No sabem si és viable l’estat català, però el que segur que no és viable és l’status quo actual.
Al nostre país el desenvolupament econòmic es sustenta sobre els termes de la competitivitat. No tenim recursos naturals i som pocs; si hem aconseguit desenvolupar-nos industrialment és perquè hem estat capaços de ser competitius. Això no es pot perdre de vista; perquè actualment els factors de competitivitat han canviat, no podem ser competitius si el territori al que pertanyem (Espanya) no ho és, i si no tenim incidència en les decisions que afecten a l’àmbit públic.
L’Estat Espanyol ha tingut un paradigma de desenvolupament econòmic basat en construir una gran metròpoli centralista (Madrid) i veure com es podia aconseguir desenvolupar-la (de manera més o menys explícita); però les estructures d’Estat que s’han anat creant han anat en aquesta direcció. Això, que pot haver donat resultats positius en alguns àmbits, per Catalunya ha estat evidentment negatiu; i explica la manca de polítiques que permetin el nostre desenvolupament futur. Per això en aquest procés hi ha tanta motivació econòmica. Ens hi juguem la capacitat de desenvolupament. Estem competint amb territoris al món on la realimentació fiscal a través del que es recapta és molt més eficient. L’única dada positiva que tenim en tots aquests anys de crisi és que les exportacions segueixen creixent, i en gran mesura gràcies a Catalunya, que aporta un dels % més elevats en aquest àmbit.
Un país que no disposa dels recursos per a que la generació de coneixement (universitaris) trobi una manera de traslladar aquests coneixements al món d’empresa, especialment de les Pymes (perquè no troben feina) dificulta la competitivitat de Catalunya.
Sigui quina sigui la forma política que adopti, ha de millorar la situació en la que ens trobem actualment.

No és tant el “en què ens convertim” sinó el “com ens hi convertim”. Si analitzem els costos de transició, és un dels factors més importants. Si poguéssim construir un estat català en la situació actual, seria viable; el tema és com ho fem tenint en compte els condicionants existents (Europa, mercat espanyol...).
Qualsevol plantejament que no parteixi de la base de que Catalunya ha de seguir sent part de la Unió Europea, generaria uns dubtes que dificultarien molt el procés.
Què passaria amb la qüestió comercial al mercat espanyol? Hi ha una realitat indiscutible i és que el món ha avançat molt en la realitat de lliure comerç. Considera difícil que variï la situació de compra de la major part de la gent per qüestions sentimentals. Comprem sense conèixer qui hi ha darrere dels grups accionarials de les empreses que produeixen els productes que adquirim. No hauria de ser un element clau per prendre decisions.
Seria una oportunitat per construir estructures d’estat que responguin a les necessitats del s. XXI i sense replicar estructures que han quedat obsoletes i que no responen a les necessitats actuals.

Conseller Andreu Mas-Colell:

Comença reproduïnt una pregunta que li van fer: “¿Però què voleu ser, com Dinamarca?” Home, podria ser pitjor. Durant els últims anys, els països més petits són els que més han crescut a Europa. Dels 10 països més rics del món, només EEUU és gran.
El nostre referent és Europa, i això no significa que els nostres mercats siguin europeus; volem tenir presència als mercats europeus i no europeus; i els mercats no europeus tindran una importància creixent.

El nostre referent és Europa significa que la nostra ambició hauria de ser aparèixer al món com un país europeu, un país capdavanter a Europa. Un país culte, d’alta productivitat, de gran vitalitat empresarial. Avui us vull persuadir que tenim la potencialitat d’aconseguir això, però que per desplegar-ho necessitem més poder polític i veu pròpia a Europa.
A vegades es diu que volem deixar de pertànyer a Espanya perquè volem deixar de contribuir, de manera que s’associa a una manca de solidaritat. És un fet que la nostra contribució és a totes llums excessiva, opressiva, (no es pot tenir una exigència de nivell suec amb el retorn que hi ha actualment en forma de beneficis socials). Es podria parlar del Corredor Mediterrani, dels pressupostos estatals, de com no es compleixen els acords per compensar el nou compliment de la disposició nacional tercera... A Catalunya ens hem passat 30 anys col•laborant amb Espanya, sent constructius, intentant participar, intentant participar en la construcció d’un vaixell plurinacional on Catalunya es pogués desplegar amb força, i això va culminar en una proposta de pacte fiscal que incloïa una proposta de contribució a l’estat que anava molt més enllà del que correspondria a la prestació de serveis, i si vàrem fer aquesta oferta és perquè valorem la capacitat d’auto organitzar-nos i actuar amb les mans lliures, però el van refusar i el que hi ha ara en joc és el nostre dret a decidir. Volem més poder polític i mans lliures. No es tracta de que ens tregui recursos Espanya, el problema és com ho fa, les estructures jurídiques de l’estat espanyol ens frena. I això afecta a les taxes de creixement, i aquestes són les que determinen l’estat econòmic a llarg termini.

Exemples de com anem frenats:
- En recerca tenim les mans bastant lliures, així que vàrem poder aplicar els recursos de manera moderna i és reconegut al món que Catalunya és un centre capdavanter en recerca. El mateix no és veritat de les universitats. Les nostres universitats han progressat molt, però amb una mà lligada a l’esquena, perquè estan limitades en la seva organització per l’uniformisme de la llei estatal d’universitats.
- Les universitats estan canviant; de Portugal a Finlàndia estan canviant, saltant-se Espanya. Si no tinguéssim aquest fre, les nostres universitats serien molt més competitives en un període de temps curt.
- Un altre exemple de fre és el tema del Prat. Tenim l’aeroport en una situació que el subordina a les necessitats de l’aeroport de Barajas.

Aquesta Catalunya s’hauria de comprometre amb dues coses:
- Nivell de pressió fiscal inferior a l’actual: només hi podem arribar poc a poc, l’herència és la que és.
- Nivell de seguretat jurídica molt gran.
Tants anys de dependència ens poden crear tremolors diverses. El procés que emprenem posarà de relleu el millor de nosaltres, no el pitjor. El pitjor sortirà en aquests context de submissió i faltes de respecte.
És molt natural que ens preocupin els costos de transició. Les veus alarmistes sobre aquest tema exageren els costos de transició i minimitzen els costos de no-transició. Es parla de boicots. Seria ingenu pensar que no n’hi poden haver. N’hi ha hagut en el passat. En alguns aspectes és permanent.
L’experiència internacional ens diu que els boicots no duren gaire i no afecten a tot.

Costos de transició: es diu que perdrem seus. Però no n’hem perdut ja moltes? Posa dos exemples de seus desplaçades a Madrid recentment.
Les fàbriques de multinacionals van on la força de treball en relació al nivell de salaris estan més preparades. Les seus de venta van on estan els mercats. Espanya perdrà seus enfront Europa, i Catalunya en guanyarà com més poder polític tinguem. Més seus tindrem i més seus retindrem.

El límit més important en els costos de transició és Europa. Europa té un compromís radical amb la democràcia, mentre la nostra actitud sigui democràtica i pacífica, Europa ens protegirà.
Pel camí de no fer res, anem a la decadència. Costos de no-transició. No els podem minimitzar.
Les ambaixades autonòmiques, les volen eliminar. Defensaran les ambaixades espanyoles a les empreses catalanes? La seva prioritat no serà el foment de la internacionalització de les empreses catalanes.

El que està passant a Catalunya no és només economia. Hi ha hagut durant els últims 30 anys un atac constant al que som, i aquestes coses no es poden extreure del sentiment que justifica les propostes que hi ha damunt la taula. El debat sobre el dret a decidir i sobre un referèndum de consulta, hauria d’esdevenir un debat molt seriós, però normal, lliurat de dramatismes, com el que està tenint lloc al Regne Unit amb Escòcia o al Canadà amb Quebec. És cert que Espanya no és el Regne Unit, però va triar estar a la Unió Europea i haurà d’actuar segons les seves regles.

ACTA A CÀRREC DE: VICTOR ITURRIOZ
@victoriturrioz
es.linkedin.com/in/victoriturrioz

Comentaris:
Hi han 0 comentaris disponibles.
Seccions:
Inici  |  Associació  |  Notícies  |  Galeria Fotos  |  Contactar
© 2017 ADECAF, Associació d'Empresaris de Clubs Catalans de Fitness.
Tots els drets reservats. Nota Legal  |  Mapa Web
powered by: dommia
Disseny Web
Dommia Solucions Internet
c/ Lepant, 326, Entlo. 1, Desp. 2
08025 - Barcelona
Tel. 902 024 678 | +34 936 241 455
Portfoli visible en: www.dommia.cat